PA DE PESSIC VS JULIO ROMERO DE TORRES

Els temps canvien i no sempre per bé. Una prova són les escopinyes. Abans les escopinyes eren més bones, més barates, i sobretot eren més grans. Ara per picar escopinyes són més útils les agulles de cap que els escuradents. Una altre prova és la pesseta davant un euro. Abans amb cent peles prenies un cafè i et tornaven canvi. Ara deixes un euro i el cambrer et mira amb cara de José Maria el Tempranillo amb ganes de practicar el “navalling” que diria un màster d’Esade. Però la prova del cotó és el ple de Vic. Abans el ple era una bassa d’oli. Es deien de vostè. Deixaven dormir a la concurrència. Es celebrava al vespre, com si fos l’hora de la cerveseta. I el Secretari, l’incombustible Ortega, practicava un llenguatge estrany, una nova forma de comunicació absolutament novedosa basada en l’àgil art de la traducció simultània lliure. De tant en tant s’escoltava algun estirabot que ràpidament era aplacat en un silenci missaire i contundent. A més, no hi treballava pas tanta gent a l’Ajuntament, o si més no, sempre eren els mateixos. El gran Jordana amb el gos de plàstic, que els periodistes més agosarats li amagàvem per fer-lo rabiar, i després ens portava Sugus d’amagat. La Rosa Maria, l’eficient cap de premsa, que va encetar portar aigua als tres periodistes que cobríem el ple, i això sí que no ha canviat ens deixa totes les facilitats per treballar. Era un ple “pa de pessic”. Si l’alcalde hagués estat l’Obama, li haguéssim dit “ pinch bread local council”.

Ara el ple ha canviat. Es diuen de tu, creant una nova fórmula de cortesia “Tu alcalde- Tu regidor”, llevat de l’ecosocialista que es manté conservador. S’escolten insults, juguen amb el mòbil, fan pàrquins i creen empreses, en creen tantes, que algú dels milers d’experts en comunicació que tenen en nòmina ha tingut la idea de canviar el nom de la casa gran: no direm Ajuntament, sinó Vic S.A. Ara bé, el millor canvi: tenim una nova regidora, la 22ena, la Secre. Ara enraona i decideix en les qüestions de govern. I la veritat sembla sortida d’un quadre d’en Julio Romero de Torres, aquell que pintava la “mujer morena”, però amb L’oreal. Pa de pessic versus Julio Romero de Torres, com el pressin catch. La que ens espera.

El nou conte de la caputxeta i la dialèctica de Jar Jar Binks

Pere Tàpies anava fent footing. L’àvia remei cuinava bacallà. I en Xavier Solà anava fent pàrquins, disfressats de capital. Fins que un bon dia, un ecosocialista, tant aparcament li ensumava socarrim. L’ecosocialista va preguntar a l’alcalde: “Alcalde, quins pàrquins més grans que tens i que barats que són!”. L’Alcalde va callar, i una veu afinada de la seva dreta entortolligava excuses potser tant audaces com inversemblants, i que jurídicament, no fregaven el ridícul, sinó l’escàndol. Ja ho diuen : l’astúcia molt més que sovint amaga la sinceritat. Les explicacions més que d’un regidor semblaven del mític Jar Jar Bings, aquella mena d’intel·ligible llangardaix del primer episodi d’Star Wars. L’Alcalde va deixar el posat de iaiona afable, per, amb un esgarip de llop, tallar la conversa. L’ecosocialista, va deixar la caputxeta, i es va vestir amb la túnica i la calma d’Obi Wan Kenobi, el clàssic Jedi, disposat a posar ordre, pau i progrés.
I la llei del Jedis s’ha complert. La secretària nova ha estirat les orelles, i l’interventor respira tranquil. Darrerament es posa les mans al cap massa sovint. Han estat pillats. I això és molt lleig. La credibilitat ha baixat molts punts. Els socis de la galàxia governant fan dues coses.Uns, els professionals s’ho miren, els altres callen, perquè saben que una convicció no serveix quan tenen la victòria. I ara per molt que facin, per molt que diguin o molt que propaguin, passarà com aquell que va al dentista i li diu: “Doctor, que em recomana per les dents grogues?” i el dentista li respon : “Una corbata marro”. Ai JarJar Binks.

Laura a la Ciutat dels pàrquins

En els temps que corren si Miquel Llor hagués agafat la ploma i hagués volgut descriure Vic, el títol l’hauria tingut molt fàcil: Laura a la Ciutat dels pàrquins. Potser fins i tot, hauria obtingut un premi literari inventat per algun audaç càrrec de confiança d’Impevic o de l’omnipresent regidoria d’urbanisme. Vic serà un aparcament o no serà !. Aquesta és la consigna. Sí senyor, la capital d’Osona, serà un megaforat. La flamant oficina d’habitatge exigirà com a principal requisit per poder accedir a l’habitatge que qui ho demani sigui un bonic, simpàtic i autòcton talp. Potser serà la manera d’aprofitar els aparcaments a concessió administrativa. Serà bonic veure els vigatans del futur enraonant a la cua de l’ambulatori – privat òbviament- sobre les futures llars: “Guaita Ernest, m’ha dit PARCOSA ara em pintaran les ratlles del pis”, i l’altre respondrà: “Mira Paco, no són mala gent, ara al nano li deixen allargar la quota sempre i quan la concessionària tingui dret a cuixa de la seva dona”.
Sort que la Laura va viure a la ciutat dels Sants, perquè aviat les laures vigatanes seran reconegudes al llarg i ample del món. Les característiques seran ulls axinadets, molt blanquetes de pell, i amb un tiquet que identifica l’hora que han sortit. Ai Laura com t’enyoro... I és que a vegades posar a segons qui a dirigir segon què, és com deixar entrar a Michel Jackson a Disneyland un dissabte d’estiu.
Per cert, un secret, tiren enrere, la quota social pel nou poliesportiu del Remei serà de 10 eurus. Ja ho veure-ho al plec de condicions de concessió. S’havien passat de frenada.

Érem pocs i ha parit la burra

Intentava posar en pràctica el vell art de l’escaqueig però la pressió popular ha fet efecte. Enceto un blog, o bloc, o diari d’adolescent digital, o utilització proselitista de la xarxa per explicar coses tant difícils d’explicar en mitjans convencionals com que qui subscriu treballi algun dia a la Caixa de Pensions a la Diputació de Barcelona. Ha de ser molt macu treballar a la Dipu com diuen els socialistes. El paradís ha de ser: treballar de Gestor Cultural a la Dipu, i anar els diumenges a la festa de la rosa dels bonics pobles del Baix Llobregat. Si fos gestor cultural a la Dipu, engegaria l’ordinador. I un cop connectat a internet miraria aquest trapella d’en Ballana, que a la que es despisten ja sap l’ordre del dia abans que l’alcalde Vila. Llegiria el més petit de tots dels republicans, un tal Casals, el black and decker de socialistes i convergents de la Vall del Ges. En Comajoan, que sempre va a corre-cuita i busca la veritat oculta dels camins ramaders. Un ecosocialista, un tal Tornafoch, nàufrag ell enmig d’un mar de taurons. Un ecosocialista mamelló, l’Arnau que encara m’intenta convèncer de no sé què d’uns transgènics- tant de bo em pogués operar el membre genital de forma transgènica!-. Un comunista roig, amb barba i d’Euskadi, l’Escuredo, que cada cop que el llegeixo tinc ganes de sortir al carrer a cremar contenidors. Faria un cop d’ull a en Diéguez, que escriu comèdia però es pren la política en serio. La Jurado i en Soler, els quals espero que en convidin d’acampada, a encendre un foc de camp i cantar la vall del riu vermell. En Font, per instruir-me del funky business i del mon més enllà del digital. M’acolliria a l’ombra del Baobab d’en Riera. I passejaria per la Tavèrnoles tel·lúrica d’en Banús. I l’Escobar, què dir de l’Escobar... I saber que no és parent del Manolo és un disgust. Vaja qualsevol cosa, abans de veure que aquest dijous a la llibreria unes joveníssimes soldats del verb encarnat em van demanar un Manual del sexe tàntric. Però pitjor va ser aquest dimecres, que un alt representant d’Unió Democràtica en va confessar que en Jaume Balmes era un comunista! Pobre Balmes si aixequés el cap.... Bé érem pocs i ha parit la burra. Feu bondat!