PA DE PESSIC VS JULIO ROMERO DE TORRES

Els temps canvien i no sempre per bé. Una prova són les escopinyes. Abans les escopinyes eren més bones, més barates, i sobretot eren més grans. Ara per picar escopinyes són més útils les agulles de cap que els escuradents. Una altre prova és la pesseta davant un euro. Abans amb cent peles prenies un cafè i et tornaven canvi. Ara deixes un euro i el cambrer et mira amb cara de José Maria el Tempranillo amb ganes de practicar el “navalling” que diria un màster d’Esade. Però la prova del cotó és el ple de Vic. Abans el ple era una bassa d’oli. Es deien de vostè. Deixaven dormir a la concurrència. Es celebrava al vespre, com si fos l’hora de la cerveseta. I el Secretari, l’incombustible Ortega, practicava un llenguatge estrany, una nova forma de comunicació absolutament novedosa basada en l’àgil art de la traducció simultània lliure. De tant en tant s’escoltava algun estirabot que ràpidament era aplacat en un silenci missaire i contundent. A més, no hi treballava pas tanta gent a l’Ajuntament, o si més no, sempre eren els mateixos. El gran Jordana amb el gos de plàstic, que els periodistes més agosarats li amagàvem per fer-lo rabiar, i després ens portava Sugus d’amagat. La Rosa Maria, l’eficient cap de premsa, que va encetar portar aigua als tres periodistes que cobríem el ple, i això sí que no ha canviat ens deixa totes les facilitats per treballar. Era un ple “pa de pessic”. Si l’alcalde hagués estat l’Obama, li haguéssim dit “ pinch bread local council”.

Ara el ple ha canviat. Es diuen de tu, creant una nova fórmula de cortesia “Tu alcalde- Tu regidor”, llevat de l’ecosocialista que es manté conservador. S’escolten insults, juguen amb el mòbil, fan pàrquins i creen empreses, en creen tantes, que algú dels milers d’experts en comunicació que tenen en nòmina ha tingut la idea de canviar el nom de la casa gran: no direm Ajuntament, sinó Vic S.A. Ara bé, el millor canvi: tenim una nova regidora, la 22ena, la Secre. Ara enraona i decideix en les qüestions de govern. I la veritat sembla sortida d’un quadre d’en Julio Romero de Torres, aquell que pintava la “mujer morena”, però amb L’oreal. Pa de pessic versus Julio Romero de Torres, com el pressin catch. La que ens espera.

El nou conte de la caputxeta i la dialèctica de Jar Jar Binks

Pere Tàpies anava fent footing. L’àvia remei cuinava bacallà. I en Xavier Solà anava fent pàrquins, disfressats de capital. Fins que un bon dia, un ecosocialista, tant aparcament li ensumava socarrim. L’ecosocialista va preguntar a l’alcalde: “Alcalde, quins pàrquins més grans que tens i que barats que són!”. L’Alcalde va callar, i una veu afinada de la seva dreta entortolligava excuses potser tant audaces com inversemblants, i que jurídicament, no fregaven el ridícul, sinó l’escàndol. Ja ho diuen : l’astúcia molt més que sovint amaga la sinceritat. Les explicacions més que d’un regidor semblaven del mític Jar Jar Bings, aquella mena d’intel·ligible llangardaix del primer episodi d’Star Wars. L’Alcalde va deixar el posat de iaiona afable, per, amb un esgarip de llop, tallar la conversa. L’ecosocialista, va deixar la caputxeta, i es va vestir amb la túnica i la calma d’Obi Wan Kenobi, el clàssic Jedi, disposat a posar ordre, pau i progrés.
I la llei del Jedis s’ha complert. La secretària nova ha estirat les orelles, i l’interventor respira tranquil. Darrerament es posa les mans al cap massa sovint. Han estat pillats. I això és molt lleig. La credibilitat ha baixat molts punts. Els socis de la galàxia governant fan dues coses.Uns, els professionals s’ho miren, els altres callen, perquè saben que una convicció no serveix quan tenen la victòria. I ara per molt que facin, per molt que diguin o molt que propaguin, passarà com aquell que va al dentista i li diu: “Doctor, que em recomana per les dents grogues?” i el dentista li respon : “Una corbata marro”. Ai JarJar Binks.