Laura a la Ciutat dels pàrquins

En els temps que corren si Miquel Llor hagués agafat la ploma i hagués volgut descriure Vic, el títol l’hauria tingut molt fàcil: Laura a la Ciutat dels pàrquins. Potser fins i tot, hauria obtingut un premi literari inventat per algun audaç càrrec de confiança d’Impevic o de l’omnipresent regidoria d’urbanisme. Vic serà un aparcament o no serà !. Aquesta és la consigna. Sí senyor, la capital d’Osona, serà un megaforat. La flamant oficina d’habitatge exigirà com a principal requisit per poder accedir a l’habitatge que qui ho demani sigui un bonic, simpàtic i autòcton talp. Potser serà la manera d’aprofitar els aparcaments a concessió administrativa. Serà bonic veure els vigatans del futur enraonant a la cua de l’ambulatori – privat òbviament- sobre les futures llars: “Guaita Ernest, m’ha dit PARCOSA ara em pintaran les ratlles del pis”, i l’altre respondrà: “Mira Paco, no són mala gent, ara al nano li deixen allargar la quota sempre i quan la concessionària tingui dret a cuixa de la seva dona”.
Sort que la Laura va viure a la ciutat dels Sants, perquè aviat les laures vigatanes seran reconegudes al llarg i ample del món. Les característiques seran ulls axinadets, molt blanquetes de pell, i amb un tiquet que identifica l’hora que han sortit. Ai Laura com t’enyoro... I és que a vegades posar a segons qui a dirigir segon què, és com deixar entrar a Michel Jackson a Disneyland un dissabte d’estiu.
Per cert, un secret, tiren enrere, la quota social pel nou poliesportiu del Remei serà de 10 eurus. Ja ho veure-ho al plec de condicions de concessió. S’havien passat de frenada.

Érem pocs i ha parit la burra

Intentava posar en pràctica el vell art de l’escaqueig però la pressió popular ha fet efecte. Enceto un blog, o bloc, o diari d’adolescent digital, o utilització proselitista de la xarxa per explicar coses tant difícils d’explicar en mitjans convencionals com que qui subscriu treballi algun dia a la Caixa de Pensions a la Diputació de Barcelona. Ha de ser molt macu treballar a la Dipu com diuen els socialistes. El paradís ha de ser: treballar de Gestor Cultural a la Dipu, i anar els diumenges a la festa de la rosa dels bonics pobles del Baix Llobregat. Si fos gestor cultural a la Dipu, engegaria l’ordinador. I un cop connectat a internet miraria aquest trapella d’en Ballana, que a la que es despisten ja sap l’ordre del dia abans que l’alcalde Vila. Llegiria el més petit de tots dels republicans, un tal Casals, el black and decker de socialistes i convergents de la Vall del Ges. En Comajoan, que sempre va a corre-cuita i busca la veritat oculta dels camins ramaders. Un ecosocialista, un tal Tornafoch, nàufrag ell enmig d’un mar de taurons. Un ecosocialista mamelló, l’Arnau que encara m’intenta convèncer de no sé què d’uns transgènics- tant de bo em pogués operar el membre genital de forma transgènica!-. Un comunista roig, amb barba i d’Euskadi, l’Escuredo, que cada cop que el llegeixo tinc ganes de sortir al carrer a cremar contenidors. Faria un cop d’ull a en Diéguez, que escriu comèdia però es pren la política en serio. La Jurado i en Soler, els quals espero que en convidin d’acampada, a encendre un foc de camp i cantar la vall del riu vermell. En Font, per instruir-me del funky business i del mon més enllà del digital. M’acolliria a l’ombra del Baobab d’en Riera. I passejaria per la Tavèrnoles tel·lúrica d’en Banús. I l’Escobar, què dir de l’Escobar... I saber que no és parent del Manolo és un disgust. Vaja qualsevol cosa, abans de veure que aquest dijous a la llibreria unes joveníssimes soldats del verb encarnat em van demanar un Manual del sexe tàntric. Però pitjor va ser aquest dimecres, que un alt representant d’Unió Democràtica en va confessar que en Jaume Balmes era un comunista! Pobre Balmes si aixequés el cap.... Bé érem pocs i ha parit la burra. Feu bondat!